La gestió estratègica dels festivals (i IV): context, territori i nivells d’estratègia en els esdeveniments artístics

En aquest post, es continua i finalitza amb l’aplicació de la teoria de l’estratègia desenvolupant els dos restants nivells d’estratègia a l’àmbit dels festivals artístics: negocis o competitiva i operatiu.

Nivell estratègic de negocis o competitiu

Continuant amb la literatura, en un segon nivell es defensa l’estratègia de negocis o competitiva, que determina els objectius estratègics (adaptació en el curt i mig termini de la missió fruït del diagnòstic intern i extern), defineix el producte i interactua amb les audiències.

La definició del producte no depèn únicament d’un enfocament competitiu sinó de la voluntat o passió del promotor. Més enllà de la existència de un nínxol de mercat potencial, molts festivals neixen per opció estètica o compromís social. No obstant això, la incorporació d’una mirada estratègica competitiva permet aconseguir avantatges enfront d’altres competidors potencials (altres festivals o programació estable). La configuració de la proposta artístico-cultural està integrada per:

  • L’opció artística seleccionada (caràcter eclèctic o especialitzat, tradicional o avantguardista, innovadora o convencional; composta per artistes o èxits consagrats enfront de creadors més joves o emergents; d’origen local, regional, estatal o internacional; de gran, petit o mitjà format , etc.).

  • L’agrupació d’activitats o l’estructura global de la programació de l’esdeveniment i els serveis que pot oferir.

  • El projecte de territori que desenvolupa. Aquest es defineix a partir dels efectes i relacions establertes amb els agents artístics, culturals o socials més pròxims i amb aspectes de caràcter més econòmic.

  • La temporalitat. Aquesta inclou des de la selecció de les dates de celebració o els dies amb activitat fins a la concentració temporal (reduïts però continuats en el temps o molt més extensos però més intermitents) o la intensitat d’activitats (escasses o múltiples activitats diàries).

La localització. En ella no només és important la selecció de la localitat o localitats en què desenvolupar sinó també els diferents espais (interiors o exteriors d’ús artístic, o inusuals adaptats).

Captura de pantalla 2016-02-25 a las 12.14.21

Context, missió i nivells d’estratègies als festivals

 

Un altre aspecte que diferencia clarament un festival d’un altre (està estretament vinculat amb la definició del producte) és el públic al qual està dirigit. En aquest sentit, pot existir una audiència molt heterogènia i no definida minuciosament o, per contra, un perfil (franja d’edat, estatus social, econòmic i cultural, tribus urbanes o altres moviments socials, artístics o culturals) molt determinat.

Unint la definició del producte i el perfil de les audiències se situaria el nom / marca de l’esdeveniment artístic. Una acció gens trivial ja que és un factor elemental d’identificació i, a més, de diferenciació de la resta dels esdeveniments artístics. En el panorama festivaler es troba un gran ventall de denominacions. Per exemple, a la base de dades del Centre de documentación teatral del Ministerio de Educación, cultura y deportes del govern espanyol en el seu apartat festivals s’inclouen com a tal, jornada, mostra, cicle, concurs, setmana, certamen, trobada, fira, saló, biennal, temporada, etc. En aquest sentit, Bonet (2009) els classifica segons dos tipus principals: el primer, de manera conceptual (mostra, cicle, concurs, certamen, trobada o fira -tot cal ressaltar en aquest últim l’objectiu d’unir, en alguns casos, la relació artista-espectador i artista-programador) i, el segon, seguint una lògica temporal (setmana, quinzena, biennal, temporada o jornades). No obstant això, la denominació més utilitzada és la de festival per ser la més reconeguda i legitimada. D’una manera o altra, el nom és una combinació de diferents elements: la/es disciplina/es artística/ques objecte de la celebració (d’una forma genèrica -teatre, dansa, música etc.- a una altra més específica -teatre clàssic, arts gestuals, dansa contemporània, circ, clown, música electrònica, música antiga); en el cas de la música, de vegades l’instrument protagonista; la localitat, el territori o l’espai concret en què es porta a terme; l’abast geogràfic de la propostes que es mostraran (nacional, estatal, internacional), l’origen territorial específic de les mateixes (europeu, asiàtic, indi, mediterrani, etc.) o altres aspectes singulars que poden perfilar i marcar encara més les diferències (social, de dones, gai o lèsbic, etc.); el nom de l’artista si la programació s’estableix al voltant d’ell o ella (Shakespeare, Mozart, Pau Casals, Chopin, etc.); certes referències temporals (d’estiu, d’hivern, de tardor, nits, etc.); i depenent del poder que pugui exercir un possible patrocinador, de vegades, pot incorporar-se el nom del mateix (en el cas espanyol, destaquen, sobretot, marques de begudes alcohòliques o entitats bancàries). Un altre aspecte rellevant és l’ús d’acrònims o marques, amb l’objectiu que el públic reconegui l’esdeveniment fàcilment, que normalment es construeixen o bé amb les inicials de la llegenda o amb un concepte específic creat.

Nivell estratègic operatiu

Finalment, el tercer nivell (o el segon segons el paper del festival dins de l’organització) són les estratègies operatives. Tal com s’especificava anteriorment, aquestes s’assignen de manera individual a les diferents activitats que realitzen i determinen la forma en què es fan servir els recursos en cadascuna de les àrees funcionals de l’empresa. En el cas dels festivals, es poden desenvolupar sis tipus d’estratègies operatives. Estratègies que es troben totes íntimament vinculades entre elles:

  • Recursos humans: el caràcter intensiu, temporal i periòdic dels festivals incideix en la determinació d’estratègies particulars tant en la selecció com en la gestió dels recursos humans. De fet diversos autors consideren aquesta estratègia com un element crític en la gestió global d’un festival.

  • Econòmic-financera: molts dels festivals, com esdeveniments artístics, són de domini públic i no estan subjectes als principis bàsics empresarials. El mateix succeeix en el cas de les organitzacions no lucratives ja que aquestes es consideren fora d’aquests principis. De fet, el volum del pressupost i les diferents fonts de finançament es pot veure influenciats pel caràcter de l’organisme titular que desenvolupa l’esdeveniment artístic. Així, diversos aspectes (nombre d’espectacles o activitats, la qualitat de la programació, la internacionalització de les mateixes, el nombre de treballadors, etc.) són els que es veuen influenciats pel volum total del pressupost ja que aquests depenen enormement dels recursos disponibles o de la capacitat de generar-los.

  • Tècnica i logística: aquest tipus d’estratègies estan estretament vinculades i varien substancialment, entre altres elements, segons el gènere artístic programat, el pressupost disponible o el territori en què se celebri l’esdeveniment artístic. En aquestes s’inclouen, entre d’altres: les necessitats dels espais seleccionats, les mesures i protocols de seguretat, la senyalització dels espais i activitats, la comunicació interna, la identificació de personal i participants o l’accessibilitat i mitjans de transport utilitzats.

  • Màrqueting i comunicació: aquesta estratègia es veu afectada per les característiques intrínseques que defineixen l’esdeveniment artístic. El caràcter intensiu dels festivals i el gran nombre d’artistes convidats, al costat de la singularitat i qualitat dels mateixos, fa que la repercussió de l’esdeveniment pugui ser molt més gran que el de la programació estable. De fet la concentració temporal, la intensitat de les activitats i els espais de representació, en alguns casos a l’aire lliure, són factors que afavoreixen l’atracció d’un públic que en ocasions està poc familiaritzat amb l’espectacle en viu. En aquest sentit, aquesta estratègia es relaciona íntimament amb el segment i les característiques del públic objectiu ja que aquestes últimes marquen, entre altres, els diferents canals de distribució i llenguatge comunicatiu a utilitzar per assolir un major impacte i repercussió.

  • Adquisició – proveïdors: en aquesta estratègia és fonamental les relacions que es puguin establir i el poder de negociació respecte a les diferents tipologies de proveïdors de productes o serveis necessaris per dur a terme un festival. Des de la manutenció o l’allotjament, els desplaçaments, els gabinets de premsa, els mitjans de comunicació, els aspectes tècnics (escenaris, grades, cadires, il·luminació, so) fins als diferents artistes i els seus productes.

  • Estratègies d’innovació. En l’àmbit de la cultura Bakshi i Throsby (2010) proposen quatre categories d’innovació (que Castro Martínez et al. 2013 han adaptat als festivals de música antiga): 1) innovació a través de la proposta creativa, amb la producció d’obres noves o noves interpretacions del patrimoni heretat; innovació en la creació de valor (per als seus consumidors o la societat en general) a través de la qualitat estètica, significat simbòlic, ressonància espiritual, valor social o valor educatiu; innovació en les formes de captar, diversificar, formar, gestionar, fidelitzar o implicar les audiències; innovació en la gestió empresarial: nous models de negoci (demanda, oferta, finançament).

oct., 14, 2015

admin

0

SHARE THIS